Això de voler escoltar una cançó en concret i que la puguis buscar al mòbil al mig del carrer, clicar-ne el nom i que es comenci a reproduir al moment als teus auriculars Bluetooth no és només la mort definitiva del taral·larejar sinó una revolució massa vegades menystinguda de la nostra manera de pensar.
Cert documentalista, del qual no puc revelar el nom, té pels volts de dues-centes hores de converses informals gravades i sense publicar, dels early 2000 a finals del 2010. En un d’aquests episodis estrambòtics, una noia que acaba de pagar una ronda de cerveses torna a la taula dels seus amics taral·larejant una cançó. És Bohemian Rhapsody, del grup Queen. El títol de la cançó només el sabem nosaltres, els oients de la gravació —bé perquè disposem de prou informació per a reconèixer-la en quatre xiulets o bé perquè us ho acabo de dir jo—: la resta de participants de la història no coneixen la cançó de Freddie Mercury. A aquella època no existien eines com Google Search, que et permet cercar cançons taral·larejant-les (això que els anglesos en diuen to hum), ni molt menys Shazam (que de poc hagués servit).
I en això que la conversa dels amics evoluciona cap a intentar descobrir, a través de preguntes de sí o no i de “fes el favor de fer memòria”, el títol de la cançó desconeguda. La protagonista s’esforça a remarcar la importància de la transferència de coneixement. “L’heu d’escoltar”, diu, “és que és molt guai, l’han posada avui a la ràdio”. La ràdio en directe actua com a legitimador de bon gust musical, de la mateixa manera que Maragall feia de prescriptor de la bona poesia quan tothom s’hi atrevia a finals del segle XIX.
L’enregistrament de la conversa està fet amb una gravadora vintage i tots els personatges de l’anècdota segurament tenen un radiodespertador a la tauleta de nit de casa seva. En aquesta successió d’estris antics que ens agrada recuperar, reivindiquem l’MP3 i el potencial de la música finita. Aspirem al salivat (que no celibat) de les cançons, abandonem les dinàmiques de l’algoritme de recomanació immediata. Abanderem la batalla de l’error, l’oblit i el redescobriment. Si no, llavors, tot queixes: que si fa bastant que no ric, que si fa bastant que no ballo mentre em vesteixo al lavabo. La taral·la és la manifestació sorollosa de l’alegria. I us surten aquestes quantitats desorbitades de minuts a l’Spotify Wrapped perquè no us atreviu a vestir-vos sols.
Ara, si voleu una recomanació, jo aquest matí m’he vestit amb Yo soy el problema, de Carolina Durante:
Recordeu que us podeu subscriure a aquest butlletí en algun botó d’aquesta pàgina.
Podem parlar per Twitter, Instagram o pel carrer. Un petó,
Guillem