11 Breu: la mort de l’enveja
"I'd put you in the mirror..."
Juan Pablo Castel escriu:
“[...] visitaba de noche una vieja casa solitaria. Era una casa en cierto modo conocida e infinitamente ansiada por mí desde la infancia, de manera que al entrar en ella me guiaban algunos recuerdos. Pero a veces me encontraba perdido en la oscuridad o tenía la impresión de enemigos escondidos que podían asaltarme por detrás o de gentes que cuchicheaban y se burlaban de mí, de mi ingenuidad. ¿Quiénes eran esas gentes y qué querían? Y sin embargo, y a pesar de todo, sentía que en esa casa renacían en mí los antiguos amores de la adolescencia, con los mismos temblores y esa sensación de suave locura, de temor y de alegría. Cuando me desperté, comprendí que la casa del sueño era María”.
Ernesto Sábato és el pare de la literatura sobre la gelosia. Boníssim, boníssim, agafa tots els fantasmes i els converteix en pensaments del seu protagonista. Aquest paràgraf el trobareu a la pàgina 100 d’El túnel, part del diari personal d’en Juan Pablo Castel, el seu narrador i protagonista. Tot depèn de l’edició que tingueu, però. Si veniu a casa, el trobareu a la pàgina 100 de la meva edició d’El túnel. Si en teniu una altra, us foteu, perquè abandono l’enveja, no el tornaré a obrir, s’ha acabat aquest motiu literari i no vull referir-m’hi mai més.
No sé si us ha passat mai que us heu obsessionat tant amb un tema que l’heu gastat. D’alguna manera t’hi quedes atrapat de tant rebuscar-hi a dins, com les persones que moren atrapades a un contenidor de la Humana o el científic de la UB que investigava maldestrament una malaltia i va acabar infectant-se’n. Doncs això. Fa dies que em vaig aturar i al meu voltant només hi veig foscor i roba usada. No ets tu, soc jo, hauríem de donar-nos una mica d’espai.
I és que la pitjor ruptura és la ruptura amb el teu motiu literari, quan perds la fe en allò que escrius, o en perds les ganes. Les he perdut totes dues. Ja no tinc més ganes d’escriure sobre l’enveja. Ho he estat fent durant molts mesos per articles i diaris, per diferents motius i moments, perquè em venia de gust i perquè em vaig capbussar en Sábato i Zweig i Kundera i Ernaux i Benedetti (busseig que trobareu relativament aviat a la vostra revista cultural de confiança), perquè me’n vaig creure un expert, perquè sí i perquè vull, però com diria l'organització juvenil: ja n’hi ha hagut prou. Un tip. S’ha acabat.
I a partir d’ara, què?
A partir d’ara: nous motius literaris, tirar endavant, abandonar un tema, buscar-ne de nous. Los detectives salvajes, Friends, Blai Bonet, el desastre del cadastre i les ganes d’escriure una mica de ficció. Tastar-ho tot com qui va a un bufet o qui juga a la partida del swipe i anar decidint.
És horrible trobar-te sense temes perquè tens la sensació que has fracassat en la feina de la tria i que no vals res i que cada cop tries pitjor a què et dediques i que precisament per això et tornes a trobar al punt inicial —en parla Sábato a El escritor y sus fantasmas, però no el citaré perquè ja no parlo de l’enveja i ja no parlo de Sábato mai més—. Com si l’home, quan neix, fos a la banda del fracàs (no-èxit) i, un cop civilitzat i arribat al seu punt àlgid, pogués arribar a l’èxit (no-fracàs). Sempre vaig tenir molts problemes per entendre Rosseau i els autors a filosofia de l’institut. Molts problemes per entendre que, de les teories que estaven escrites i publicades, hi podia haver no només versions errònies sinó també versions complementàries, on cap era perfecte i les havies d’unir per aconseguir un trosset d’allò que anomenaríem la veritat. És el segon cop —després dels Reis— en què com a nen perds la fe en els teus pares: no és veritat que puguis trobar tota la veritat en un llibre o a la universitat perquè tenir-la —el que se’n diu “tenir-la”—, no la té ningú.
D’alguna manera hi he pensat aquesta setmana llegint les entrevistes a en David Verdaguer (Canal Eva) i a l’Àlex Monner (Diari de Barcelona) on tots dos parlen de la seva síndrome de l’impostor i de la necessitat de pensar contínuament a crear com a un joc, en fer les coses que et vinguin de gust sense pensar en la seva revenue. És un sentiment bastant generalitzat, penso. Per què he d’escriure el que m’agrada en aquesta crisi de la paciència, si no en trauré un benefici? Quin sentit té deixar les meves pors per escrit i dir, per exemple, que em fa patir molt despertar-me un dia i que hagin tancat Magdepoesia i que hagi desaparegut un —sinó “el”— lloc web de poesia en català?
De què serveix fer la mica el puzle de tot el que trobi amb aquesta obsessió malsana de la noia esnob de la modernitat que va pel món amb una llibreta com el castor que recopila tot el que troba per fer-se el seu dic? De què serveix observar, llegir? De què serveix ser periodista?
I, sobretot, de què serveix escriure textos inacabats? Escriure com en Pepe Castells escrivia a la seva llibreta durant la Guerra, escriure com els soldadets que enviaven cartes amb faltes a les seves mares, sense saber si arribarien ni si s’obririen mai? Si me quieres escribir ya sabes mi paradero. Tercera Brigada Mixta. Primera línea de fuego. No va servir de res, diria algú, i en una reunió executiva hauríem de donar-li la raó.
Diu Dan Deacon a Become a Mountain que té molta sort de seguir hungry for the future i és ben bé que em vaig oblidar d’afegir-ho a la carta als reis d’enguany perquè si els demano alguna sort aquest 2024 és ben bé aquesta. Puc haver fos el meu motiu literari, sí, però segueixo viu i amb ganes de seguir buscant-ne més. El dia que em desperti i no estigui hungry for the future serà el dia que em tiraré definitivament a les vies de l’L1 que és la més concorreguda i és a la que molestaria més gent de bon matí anant a la feina. Perquè, si jo no tinc un motiu literari, que no el tingui ningú. Això sí que seria l’èxit i la plenitud i la fi de les veus de la casa de Sábato. La mort de l’enveja.
Recordeu que us podeu subscriure a aquest butlletí en algun botó d’aquesta pàgina.
Podem parlar per Instagram o pel carrer. Un petó,
Guillem
@lloretitriola