Hi ha un concepte que vaig descobrir fa temps a internet (que aparentment semblava famosíssim, però que, si en Joan no el coneixia, serà que no ho era tant) que és el de tenir un daily chat al mòbil. Vindria a ser aquella persona amb qui us ho expliqueu tot, amb qui parles cada dia, a qui expliques qui et vas trobar ahir al metro i qui t’ha posat m’agrada a una història. Amb qui centrifugues, amb qui transfugues les idees. La teva parella criminal.
Sociològicament és curiós. És l’època en què més connectats estem i l’època en què més sols ens sentim. Si és veritat que la gent jove d’aquest país necessita un reforç constant en forma de palmada, tenir un contacte (o dos, o tres) de forma constant a través de les xarxes socials és un ajut, un pilar, una base. I és que sovint no és només un espai d’informació sinó que és un espai de debat, un diàleg socràtic del dia a dia un pensament en forma dual. A vegades visc, diu aquell, per poder-ho explicar a les meves amigues i que em diguin què en pensen. 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.
No té gaire sentit veure avui com es reuneixen en un bar els amics de Friends o How I Met Your Mother perquè no és versemblant. Si proposessis ara una sitcom així quedaria anul·lada perquè algú diria ‘no és creïble’ i tindria raó i seria substituïda per una sèrie on un grup de persones parlen cada dia per telèfon mentre estan estirats cadascú al seu llit i miren un vídeo simultàniament a YouTube. Que què ha passat? Zero risc, màxim rendiment, gamificació de la vida.
I en aquesta idea de convertir la vida en un joc, recupero la idea llargament treballada en aquests textos de les fotografies de Bon Dia i Bona Nit, que amb una imatge volen demostrar-te que ets aquí, que et cuido, que tinc pensaments positius per a tu, que hi soc quan em necessites, que et dedico una petita oració…
Fa anys, quan ho investigàvem amb la Lluïsa, vam trobar un treball d’una noia —un TFG, un TFM, no ho recordo— que hi havia dedicat moltes hores. Explicava —amb extensa bibliografia— que la seva àvia enviava les fotos pel grup de família com una manera de dir ‘soc aquí, estic viva’ i que, així, quan no ho feia, les filles se’n podien preocupar. Ja és una mica això, patir per algú. Fitxar abans d’entrar a la feina, un ok que et fas amb el polze des d’una barca a l’altra per assegurar-te que l’altre equip té prou oxigen abans de la immersió. I si quan aixeco el cap no hi ha ningú a l’altra barca?
La no resposta, en aquest món hiperconnectat, és una mica el senyal de pànic, la manera de demanar que et salvin. Algú diria que no, que ‘jo no vull parlar cada dia, jo no soc d’aquells, jo obro el mòbil de tant en tant’, però mentiria. Com diu aquell, tothom té un daily chat, encara que l’amagui molt, perquè és difícil parlar sense una mica d’eco. Deia:
Sóc dins els auriculars
quan se t'eriça la pell
i sóc en els teus llençols
quan et desfàs de plaer
Recordeu que us podeu subscriure a aquest butlletí en algun botó d’aquesta pàgina.
Podem parlar pel carrer. Un petó,
Guillem Lloret i Triola