06 Breu: Lorenzo Mattotti
"Perseguim el plaer perquè no ens falta de res"
Amb la intenció d’escriure un Breu realment breu i de distreure’m de la catequesi de fer una tesi, avui us porto quatre exemples de desig que he trobat aquesta setmana, pel mig.
Qualsevol que hagi passat per l’empresa privada durant aquests últims anys de transformació cultural (no hi entrarem) coneix la importància de marcar milestones i landmarks. Malgrat que en anglès sempre mola més, donada la projecció internacional d’aquest butlletí, traduirem els termes: no té sentit viure –diuen els entesos– sense fixar-se objectius a curt i a llarg termini.
I menys sentit té en una època d’apatia on el desig costa i el somni sempre és curt. D’aquí neix la necessitat de desitjar. Salivar, que dèiem a l’anterior Breu, però només perquè saps què vols menjar. Així doncs, encaminem-nos cap a quatre possibilitats de somni, amb la mateixa incertesa de descobrir què vol un gat quan se t’acosta, amb la motivació de penjar una història a Instagram perquè te la contesti ja saps qui. Som-hi:
Un: Ara farà un parell d’anys, el dibuixant Lorenzo Mattotti (als del fons que heu cridat Francesco Virgolini: silenci) va reinterpretar el desig màxim de Romeu i Julieta. Mattotti capta el somni dels joves de setze i tretze anys que només volen fusionar-se en l’abundància de traços imperfectes del seu llapis, saltant-se tot el text massa vegades trepitjat i centrant-se en l’essència del seu amor. Ell mateix diu que no ha volgut explicar-nos la història, sinó “improvisar i capturar, amb la punta del llapis, els moviments, les frases i les expressions que em venien al cap pensant en aquests dos joves que s’enamoren, es miren, es toquen, es besen i finalment realitzen el seu somni d’amor”. Un somni carnal, d’unió, alegre i combatiu.
Dos: Una amiga, el nom de la qual no puc publicar, consultada per la redacció d’aquest newsletter, insisteix a imaginar el camí de vida com un espectre entre l’eufòria i la tranquil·litat. Diu: “imagina’t agrupar tot el que vius i desitges segons la seva intensitat. En una banda hi ha la felicitat frenètica, amb molts impulsos, les papallones a l’estòmac, el t’estimo, etc. A l’altra, la felicitat tranquil·la, pausada, la naturalesa, el t’estimo, etc. Depèn del moment esculls una o altra modalitat, la que et faci més feliç, però sempre amb el mateix objectiu”. Un podria dir-ne catàleg de desitjos. I trio per aquí i trio per allà. Excels.
Tres: Salvador Illa (disculpeu-me) promet (desitja) tres coses a l’electorat durant el seu discurs de final de campanya de les eleccions al Parlament de febrer del 2021: tranquil·litat sanitària, tranquil·litat social i tranquil·litat econòmica. Veníem de massa intensitat. És clarament una frenada respecte a l’ambició de Mazoni el 2009 quan cantava “no n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria”. Els catalans hem rebaixat les expectatives dels nostres somnis? Les molles no són una derrota si no desitges el pa?
Quatre: Fa anys que –pel que sigui– pensar en el futur és una trampa. Pensar en el que vindrà sembla que només complau l’angoixa i l’ansietat i la idea de canviar el món és concebuda, de manera compartida, com una ingenuïtat. No disposada a rendir-se, Layla Martínez va escriure un catàleg de “mons millors” (Utopía no es una isla, 2020, editorial Episkaia) on recull, en forma d’antologia, tots els autors que s’han atrevit a somiar un futur millor que el nostre present.
És quasi impossible trobar una novel·la o una sèrie que imagini un futur millor que el present. Tot són distopies. I els productes culturals reflecteixen la realitat, però, en fer-ho, també la creen: imaginar futurs pitjors ens ha tret la capacitat de pensar en un porvenir millor que la vida que van tenir els nostres pares. Imaginar qualsevol altra cosa fora de la voluntat hegemònica seria ingenu, infantil i una pèrdua de diners (o de temps). Tècnicament, l’única persona que pot llegir Tolstoi o Tolkien és la professora d’anglès, que per això la paguen. Qualsevol altre adult que llegeixi Tolkien avui en dia és un adult que no ha descobert que ja no és un nen –diu Ursula K. Le Guin a Why are Americans Afraid of Dragons? (1974).
I bé, ja ho tindríem. Una última cosa: des que visc amb un gracienc consagrat al servei de la pilota i els seus 22 deixebles que al pis es beu te i infusions en abundància. És un fet poc important, però recentment, a través d’un estudi de la Francisca Antman, van descobrir que beure aigua bullent va salvar molts anglesos de morir de beure aigua infectada. Que Déu ens salvi d’això i de molt més.
Recordeu que us podeu subscriure a aquest butlletí en algun botó d’aquesta pàgina.
Podem parlar per Twitter, Instagram o pel carrer. Un petó,
Guillem
@lloretitriola